itsaso

Llegaron a puerto junto cuando se consumían las últimas luces de la ciudad, y en unos instantes amanecería ante sus ojos embriagados, restos de un largo viaje a través del océano. En su maleta con sensación a destiempo había incluido un nuevo vestido de fiesta y a su inseparable Mummy, el zorro que había encontrado junto a ella el día de su nacimiento.

Como intrépida bucanera pisó tierra firme en busca de sí misma…

Donosti (31)1

Anuncios

petjades

29304784342_12cc944134_o

 

Petjades d’abans de ser, dins la panxa de la mare, d’acabada de néixer i d’aquelles primeres sabates, del primer dia d’escola, d’aquell primer petó, sobre la sorra de la platja, d’un interrail per Europa, de vidres trencats i d’asfalt a la cara, de pèrdues, de troballes i d’il·lusions frustrades, de camí a l’altar, del desig de ser mare, d’un dia de Sants Innocents i d’un d’estiu a les acaballes, de la primera dent i de totes les primeres vegades, de rialles, petons i abraçades, de decisions, de canvis de rumb, de pactes de paper mullat, de resistència, de resiliència, d’amics, coneguts i saludats, de vida.

{tema de novembre del club d’escriptura: petjades}

 

 

huellas

35772931731_6b9e5a99e0_z

 

Tus huellas respiran en mi piel, de aquel delirio incesante que aún mi insensatez a veces persigue tras cada uno de nuestros recuerdos. El tiempo nos da tregua, pero las huellas nunca desaparecen, siguen ahí, para resurgir en el día, la hora, el minuto menos pensado, que saben cómo colarse por el resquicio de la puerta, esa puerta entreabierta que dejamos por si acaso.

Tus huellas recorren mi cuerpo, cada vez que respiro estos campos que andamos en la distancia, donde imaginamos todos nuestros principios y nuestros finales, mientras vivíamos en un futuro que nunca fue el nuestro, donde cada día languidecía la amistad más fuerte, la que ahora echo en falta por encima de todos aquellos amores imposibles.

He reandado los caminos, desenredado los hilos, amado, odiado y vuelto a amar, y sigues aquí, entre los surcos de mis cicatrices que tantas veces buscaron tus besos, donde se instalaron en la primera vez de dos desconocidos, buscándonos el uno en el otro.

Hoy te escribo estas letras con la certeza que ya no somos los mismos, ni yo nunca te conocí ni tu ahora me reconocerías, porqué ya no recuerdo en qué punto olvidé que existías.

Cuando de las relaciones sólo nos quedan cicatrices, huellas permeables que se nos cruzaran varias veces en la vida, me pregunto cuál será nuestro remedio, aquel que no nos condicione el futuro, nos quite los miedos y las indecisiones.

{tema de noviembre del club de escritura: huellas}

 

El silenci dels per què

2018-04-13_12-51-46

 

Queia la nit, i es sentien miolar un parell de gats a la llunyania. La parada del bus es trobava solitària, només la feble llum d’un fanal s’encenia per fer menys fosca l’espera, vint anys desitjant aquell moment, i aquells rínxols que semblaven tenir vida pròpia, indomables, com ella. D’alguna manera era el que esperava, retrobar-se amb aquella mare, indomable, fugint un dia arrossegant una maleta, amb una criatura en una mà i una altra penjada a l’esquena, retrobar-se amb tots els silencis que li van regalar els per què, de només una maleta, amb una joguina i una muda per a cadascuna. Mai hauria imaginat que els per què poguessin contenir tants silencis, ni una historia imaginada per consolar el plor d’una nena.

Era matí de dilluns i la mare ens va despertar com cada dia de diari a l’hora d’anar a l’escola, però ens va anunciar que avui no hi aniríem, -avui que el sol escalfa la cara farem una excursió per la plana. I va ser llavors quan un dels meus per què va irrompre enmig de les seves paraules, era una dèria, primer de l’edat, ja més tard per necessitat, i quan per primer cop vaig sentir un d’aquells silencis, que s’interposarien durant anys entre nosaltres dues, el silenci de tots els perquès que ara voldria alliberar.

De cop els llums de l’autobús van sortir de rere la corba, de cop els meus pensaments van començar a reproduir els milers de perquès imaginats durant tan de temps, dos fars com llums de neó s’apropaven anunciant la gran estrena. Per què un poble esdevé una gran ciutat? Per què el cel no és blau sinó gris? Per què una mare pot esclatar en mil bocins?

I a reses d’aquell pont vam passar la nit, fins tantes nits com contes recorda la meva memòria, d’un poble que un dia esdevingué ciutat, d’un cel blau que un dia esdevingué gris.

L’autobús es va aturar davant meu, no sé si tremolava més pel fred o pels nervis, veient la porta replegant-se sobre si mateixa en dues meitats, com qui corre les cortines perquè entri la llum, d’aquell sol que ens escalfa quan tenim fred. Per què mare? Per què aquest pont i no un altre? Per què aquesta riba i no aquella? Per què nosaltres i no ells? Perquè som dones, dones d’un temps i d’un país, dones invisibles.

{tema d’octubre del club d’escriptura: per què?}

presenteu-vos

lo esencial 1-3

 

Escriure sobre mi, ara em demaneu això, ara que he aconseguit desempallegar-me de les penes, dels amors i desamors, dels pous i tots els abismes, de quan el cor estava tan esquerdat que en regalimaven bocins entre els meus dits, ara que puc escriure contes sense sants jordis ni princeses. Escriure era això, buidar-me, anys destrossant pàgines en blanc amb les meves misèries.

Però ja que hi som, tots aquí, us diré que m’agrada escriure, contes amb bons principis i mals finals, potser perquè de finals només n’hi ha un i en busquem un per a cada història, però busco aprendre’n, per això estic aquí.

Soc de pobles, però també vull perdre’m per ciutats, i algun dia voldria viure davant del mar.

Camino, llegeixo, pinto i cuso, i parlo pels descosits, però el que més m’agraden són els silencis, d’aquells que ho diuen tot.

El món? Necessitaria un bon sorgit, com més l’intentem arreglar més ens el volen espatllar.

{club d’escriptura: presentació}

olor a vida

tarta de poma (6)1-1

 

Obrir la porta i sentir aquella olor a vida. Quan la mare feia pastís de poma tota la casa s’impregnava d’aquella olor. En feia de totes les mides, no desaprofitava ni un retall de pasta trencada. De petita, quan tornava de l’escola, només girar la cantonada ja li semblava sentir-la, i de més gran, quan l’autobus de Barcelona la deixava a la parada del poble, corria carrer amunt endevinant que sobre el marbre de la cuina ja hi hauria una tarta Tatin.
Vaig aparcar el cotxe just davant de casa. La Martina, asseguda a la seva cadireta, em mirava desde darrera el vidre com si ella també ja en sentís l’olor. Avui l’àvia haurà fet pastís de poma i tot farà olor a vida! Ho deixaven tot enrera, menys aquelles dues maletes que havia omplenat a correcuita mentre en Fabio s’omplenava d’alcohol en algun bar de la ciutat.

por más bolis rojos

papers i bolis (3)2-5

 

Cuando hago fotos te hecho en falta, aun cuando no las hago, pero no esa falta que me hacías antes, sino la falta que nos quedó por corregir, la de los puntos y las comas, la de siempre fui tuya, por más bolis rojos, la de historias a dos tintas, esa forma de mí.

amor lliure

Najat 1-1

 

A la Najat no li agraden els prínceps, li agraden les princeses, com ella, valentes i decidides, que tan s’enfilen dalt del pomer del senyor Ibrahim per recollir les pomes més madures per fer la millor tarta tatin, com creuen el riu a contracorrent per salvar qualsevol ànima desvalguda, ja sigui un ànec nedant plàcidament, com el gos de la senyora Melis en plena fugida davant les tisores d’esquilar de la seva mestressa.

Però la Najat no pot dir que s’ha enamorat d’una princesa, el seu pare la castigaria sense sortir de casa, i llavors no podrien fer-se petons dalt del pomer, ni fer-se l’amor a l’altra riba del riu, mentre el gos de la senyora Melis fuig espavorit riu amunt.